La meva primera experiència amb una grua

Dijous a la tarda, mentre tornava a casa, vaig passar pel carrer on normalment aparco el cotxe, i em vaig quedar ben estranyada al veure que a on al matí havia vist aparcat el cotxe n'hi havia un altre, vaig estar dubtant bastant ja que mai recordo el lloc exacte del carrer on el deixo, donat que l'agafo poc sovint, però no el vaig veure enlloc més, vaig acostar-m'hi i no vaig veure cap senyal groga en forma de triangle, tot i que l'havia aparcat sobre un pas de zebra, no se'm va ocórrer que la grua se l'hagués emportat, ja que cada dia hi ha un cotxe aparcat allà i jo l'havia aparcat moltes vegades i mai se me l'havien emportat, és un pas de zebra semiesborrat i té una vorera alta, per tant, pot dur a confusió. Per tant de seguida vaig pensar que me l'havien robat! La Queralt estava ben preocupada pel seu paraigües, que estava dins el cotxe i era nou i li encantava!
Al arribar a casa vaig trucar a la policia anunciant que potser me l'havien robat, i m'imagino que debien esclatar a riure al comprovar que era la grua qui me l'havia robat!
Vaig haver de fer mans i mànigues perquè algú pogués acompanyar-me a buscar-lo i algú es quedés amb la Queralt que estava sopant. (Éren les 8 del vespre d'un
dia lectiu)
Un cop al dipòsit vaig fer amistat amb el vigilant, qui em va dir que cada dia la grua s'emportava els mateixos cotxes!
Em van cobrar 79 € per el SERVEI DE GRUA! Bastant car per ser un servei que jo no he demanat! Bé, i al parabrises tenia un regal que m'obligava a pagar 90€ més!
Està clar, que jo, no aparcaré mai més en aquell lloc, i està clar, que vist el panorama, hauré de decidir-me finalment per llençar els diners que tant em costen de guanyar per mantenir un tros de ciment i tenir dret a aparcar-hi el meu cotxe a costa d'enriquir algú altre que no sigui l'ajuntament.
És la meva segona multa en els meus 9 anys de carnet, les dues d'aparcament, i les dues durant l'últim any, i s'ha de tenir en compte que sóc molt curosa (o poruga) no m'atreveixo a aparcar a un lloc susceptible de ser retirat, per tant això em porta a la fàcil conclusió que s'estan reduint exageradament els aparcaments gratuïts.

Les colònies

La Queralt aquest cap de setmana se'n va de colònies, i tot i que no és la primera vegada que hi va, em planteja una sèrie de qüestions: s'ho passarà bé? M'enyorarà? Passarà bona nit? Es comportarà o mostrarà la seva part més fosca?Tornarà amb tot el que se'n va endur? Ja que, encara que m'hagi passat el vespre etiquetant la seva roba, i ho hagi col·locat tot ben posat t a la motxilla amb ella perquè sàpiga on és tot, és probable que no se'n preocupi gaire!

Suposo que és llei de vida que jo ara pateixi per això, si s'ho passarà tan bé que ni s'enrecordarà de mi!!!

Últim dia escolar

19 de juny de 2008

Últim dia de col·legi per a la gran majoria de nenes i nens, entre elles, la meva filla Queralt.
Ella no va fer grans estralls, com la meva cosina o el meu germà, que van plorar entristits perquè s'acabava "el cole", només va esmentar el pica-pica que havien fet al matí i va deixar clar que ella volia feina (entenent com a feina, deures) i que no li n'havien posat.
No sé si acaba de ser gaire conscient que l'any vinent comença una etapa ben diferent, ja que començarà l'etapa obligatòria, és a dir, primer de primària! Com passa el temps!

Tindrà unes altres mestres (ha tingut 3 anys seguits la mateixa tutora) entrarà per una altra porta, la porta dels grans, tindrà un tracte diferent per part dels professors i jo també ho notaré, perquè tindré més feina: educar-la intensament (ara és l'edat clau!) i ajudar-la a fer els deures, amb molta paciència (m'imagino) i així recuperar, amb més o menys mesura els meus anys d'estudiant, i això per una banda fa gràcia, perquè m'endinsaré en els meus records però per l'altra em fa mandra, ja que hauré d'invertir-hi més temps.

La Queralt s'em fa gran...

Costa fer el primer pas...............

Amb això de les noves tecnologies encara no m'hi aclaro gaire jo! hi estic entrant lentament.......(potser massa i tot! però com diu un refrany "Més val tard que mai!")Ja feia un temps que jo sentia a parlar dels blogs (menys mal no?) inclús havia intentat visitar-ne algun, amb forces dificultats, la veritat sigui dita, però en cap moment des de la primera vegada que vaig tenir coneixement de la seva existència fins fa ben poquet temps - més endavant ho explico amb pèls i senyals - em va passar pel cap de crear-ne un de propi ! Tot va començar per un excès d'e-mails col·lectius entre 8 dels meus 9 germans, en un parell de setmanes no paràvem d'escriuren's i de dir-nos tonteries els uns als altres, molt divertit la veritat, i a més, em vaig sorprendre de la gràcia que tenen alguns dels meus germans (no és que mai no ens haguéssim enviat e-mails, però suposo que aquesta vegada em vaig fixar més en el contingut que en el continent, o simplement, les meves germanetes - no tant petites ja!- i els meus germans s'han anat fent grans i han anat adquirint habilitats d'expressió escrita)En fi, jo, vaig proposar de crear un blog en el qual hi tinguéssim tots accés amb la finalitat de poder escriure-hi el que ens convingués i els altres, de manera totalment voluntària - a diferència dels e-mails, que encara que no ho vulguis, el rebs!- hi poguéssim accedir i escriure el que ens vingués de gust sense colapsar-nos les bústies de correu electrònic.Això va provocar un debat: els uns deien que havia de ser una cosa seriosa i formal, res de tonteries, els altres estàvem a favor de fer-ho més familiar i informal, que de fet, és el que som, familiars!Total, que el blog ja està creat però encara hi ha alguns germans que, o bé no s'han inspirat o bé no s'han dignat a moure un dit per tal de donar senyals de vida!I ... al cap de pocs dies del naixement del blog dels Arxer Fàbrega ... jo em vaig il·luminar!! Perquè necessitava plasmar per escrit i compartir tots els progressos de la meva filla Queralt, totes les anècdotes, totes les enrabiades, les preocupacions, tot el que feia referència a fer de mare - amb 27 anys (que avui en dia ........és...............diferent, jo crec!) d'una filla de 6 anys, en ple desenvolupament de la seva personalitat, fet que implica un esforç educatiu constant i important!No és que no ho comparteixi amb, per exemple la resta de mames del cole o companyes d'altres llocs o amigues o amics que de tant en tant em pregunten per ella, és més que això, és la necessitat de no deixar oblidades aquestes inquietuds en el meu trist diariet ( i tant trist! que cada dia té un format diferent! ara una llibreta, ara un tros de paper de no sé on...) Feia dies que barrinava això del blog, però no sabia pas ni com carai posar-m'hi! Sinó era la mandra, era la son, sinó la impossibilitat de trobar alguna pàgina per saber com es fan....... però en fi, avui dia 17 de juny de 2008, he creat el meu blog, un blog a on narraré per a qui vulgui,petites historietes, que a a voltes semblaran insignificants, però en alguns moments seran trepidants! Moltíssimes gràcies!

Els nostres minuts de glòria........

Hi ha qui té els seus minuts de glòria, jo encara no els he tingut, però si vaig tenir la oportunitat, ara fa un any i mig, concretament el febrer de 2007 de sortir en una revista, el "Magazine" de "La Vanguardia", a casa els meus pares el reben i jo,un dia, vaig veure una convocatòria de "Jóvenes Extraordinarios", jo vaig comentar-li a la meva mare què li semblava si enviava un escrit de la meva història, una mare jove orgullosa d'haver finalitzat una carrera universitària tot i les adversitat que se'm van presentar en nombroses ocasions, ella, com sempre fa, va dir, per dir, "i tant! envia-ho!" jo em considerava una jove extraordinària en el sentit que sobresortia dels esquemes actuals de la ordinarietat, sense un sentit perjoratiu, i així ho vaig fer, vaig enviar l'escrit sense ni pensar ni per un moment que em respondrien.
I al cap d'uns dies em va trucar la noia que ho porta, preguntant-me si m'importava que vingués un fotogràf a fer-nos fotografies a mi i a la meva filla, jo vaig contestar que tot i que em feia cert respecte i certa vergonya, em semblava una bona idea.
I així va ser com va venir el fotogràf, vaig demanar permís a la Universitat de Girona per tal que ens cedíssin l'espai i vam estar, la Queralt i jo, ben bé una hora posant per el periodista.

(Vull afegir que el text publicat difereix una mica del que vaig enviar i que al peu de la fotografia especifica que jo estudiava a la UDG quan em vaig quedar embarassada però aleshores jo estudiava a la UPF)
I aquí hi ha el resultat:

Maria Arxer, con su hija, Queralt, en una de las aulas de la facultad de Derecho de Girona donde estudiaba cuando quedó embarazada.

“Después de cinco años de maternidad y ganas de tirar la toalla, por fin me he licenciado”
Maria Arxer, 26 años. Pluriempleada, licenciada en Derecho y madre sola“Junio del 2001. Tenía 20 años, acababa segundo de Derecho, la vida me sonreía, tenía amigos, un novio, una familia fantástica..., y una tarde me entero de que estoy embarazada. Mi mundo se derrumbó. El mayor problema era lo que pudiera pensar mi familia, donde todos me tenían tan bien considerada. No es raro: soy la mayor de diez hermanos y de 53 primos. Nunca me había planteado quedarme embarazada, pero mucho menos la posibilidad de abortar. No había otro camino que seguir adelante, así que mis planes se obstaculizaron. Quería empezar otra carrera y me habían adjudicado una beca para ir a Lisboa con un programa Erasmus. No podía hacerlo. Pero me prometí terminar Derecho. Era típico oír casos de chicas que habían dejado de estudiar al quedarse embarazadas y no quería que me ocurriera a mí. Por fin, después de cinco años de maternidad y de dudas, de ganas de tirar la toalla y de lucha continua, que no hubiera resistido si no hubiera sido por mis padres, por mi familia y por mis mejores amigos, el pasado septiembre me licencié. He alcanzado uno de mis objetivos más costosos. A ojos de cualquiera pueda parecer una tontería porque hay miles de licenciados y padres y madres que combinan trabajo, familia y estudios. Pero haberlo hecho llevando una casa, una hija y varios trabajos a la vez para poder llegar a fin de mes hacen que me sienta una persona luchadora. Para mí no ha sido fácil. Cuando vives en un cuarto piso sin ascensor, sin bañera, sin calefacción y con un techo que se cae a pedazos y el alquiler va subiendo cada vez más y no existe la más remota posibilidad de irse a uno más amplio porque no lo podría pagar con mis ridículos sueldos, no sientes precisamente que la vida sea un camino de rosas. También te desanimas cuando al buscar trabajo tienes que mirar el horario porque no puedes dejar la tarea más importante, que es hacer de madre, o cuando tienes que contar siempre el dinero al céntimo para poder llegar a todos los gastos. Con todo, soy la mamá más feliz del mundo. Cuando voy a buscar a Queralt al cole y se me lanza a los brazos, o se levanta por la mañana y me dice que me quiere, o ahora, que me pregunta de dónde sale el agua del lavabo, no puedo ver nada negativo en las decisiones tomadas. Mi vida no es como la de la mayoría de las chicas de 26 años. Ayer viernes me acosté a las 11 de la noche, pero esta mañana he podido levantarme con ella y jugar. Y me encanta.”

http://www.magazinedigital.com/reportajes/jovenes_extraordinarios/reportaje/cnt_id/340/pageID/17

Trossets de la vida d'una mare de 27 anys i la seva filla de sis

Juny de 2008

Talment com a l'anunci: "Dormir com un nen"

Aquesta nit no l’he dormit seguida, la meva filla, ha vingut amb la llanterna dient que no podia dormir, que tenia un mal son, ha vingut unes quantes vegades, recordo molt vagament els fets, jo estava ben adormida, hi ha hagut un moment que ha dit que s’havien acabat les piles de la llanterna, després ha dit que que volia dormir amb mi, després que si jo podia obrir un llumet (petit, que té l’habitació) total, que arribes a la conclusió que el teu descans, a voltes, no depén només de tenir un bon coixí, un bon matalàs o tenir facilitat per poder conciliar el son aviat, sinó que molts dies, per bé o per malament, depén de com dormi la teva filla, i jo no em puc queixar! La Queralt va a dormir pràcticament sempre a les 9, just després del o dels contes, quan jo li dic, i agafa el son de seguida, però si s'aixeca per anar al lababo, te n'enteres! Si té un mal son, te n'enteres! Si cau del llit, i tant si te n'enteres! Sobretot si fa els xiscles que un dia em van despertar ben esverada!

Les tardes a casa

La pluja d’ahir ens va obligar a quedar-nos tota la tarda a casa, tornant de l’escola, la Queralt anava amb les mallorquines, i es clar s’estava mullant molt i ella (per variar) es queixava, doncs vaig agafar-la a coll una estoneta, ella portava les sabates a la mà, i jo el bolso penjat en una banda, en l'altre el paraigües i la meva filla, quina incomoditat! I com em pesava!Al final la vaig fer baixar perquè no podia més però la tossuda preferia anar descalça pel carrer que tornar-se a posar les mallorquines, ja que deia que estaven molles! Total, que al arribar a casa, entre els jocs (“Quién es quién”, “Los monos saltarines”, el CD........) jo anava notant un cansament general bastant pesat, els braços em feien molt de mal....... tu diràs! Ja no tinc 18 anys i la meva filla ja deu vorejar els 20 kilos!! Hi va haver un moment de desbordament quan la Queralt de cop volia muntar la cabana, volia anar amb patins, volia agafar no sé què de no sé on, volia.......i volia.......... jo em vaig posar a muntar la cabana que està gairebé trencada i que ocupa massa espai, la Queralt va patinar un minut i després em va deixar els patins sobre el llit (perquè encara que jo li digués que els traiés 20 vegades no em va fer cas!) jo suava muntant, i anava veient més trastos per aquí i més trastos per allà. De cop, cansada ja de tot, la Queralt va agafar una trompeta de joguina que té i es va posar a la terrassa a incordiar el personal, anava bufant ben fort, per molestar , al principi la vaig deixar fer, però com que em va arribar a molestar a mi i tot la gran bufera que primer agafava i que posteriorment deixava anar molt impetuosament, vaig acabar per dir-li que es busqués una altra distracció.

En dies com aquest són els que penso que una filla pot arribar a donar més feina que quan té germans, que almenys es distreuen junts!

Tot el que desitja una filla i més....

La Queralt, últimament s'ha obsessionat en tenir una mascota, primer em demanava un gos, dia rera dia, jo li argumentava calmadament les raons que ens impedien de tenir un gost al nostre pis de 49 m2, i un dia, amb molt de seny, va dir que ja entenia perquè no podíem tenir un gos: "perquè a la terrassa no hi ha lloc per a ell" però ella m'ha continuat insistint, fins arribar al punt de fer-me plantejar seriosament quina mascota podriem tenir al pis, jo li dóno idees quan vol que parlem del tema, ara un peix, ara una tortuga, ara uns cucs de seda, ara un canari, bé..., de moment puc estar tranquil·la, entén que fins que no arribi el seu sant (8 de setembre) no hi haurà mascota, i amb sort ja se n'haurà oblidat, tot i que verbalitza sovint que té ganes que arribi el seu sant (entenc jo que per el regal, que en aquest cas, seria una mascot)

El que em va sorprendre un dia va ser quan em va dir que volia una Nintendo, i de seguida, va posar-me entre l'espasa i la paret afirmant que "o la mascota o la nintendo" i es clar, costa estar constantment negant tot el que la teva filla et demana, que de fet, es passa el dia demanant, quan anem per al carrer, per exemple, demana als reis totes les coses exposades amb molt d'enginy als aparadors (encara que sigui dia 8 de gener, ella ja demana per els reis de l'any vinent) i a més mai estar contenta amb el que té, encara que ella gairebé no hi càpiga a l'habitació de tantes andròmines que hi té, diu que s'aborreix i que no té joguines maques, i es que es clar, jo, la seva mare, em limito a comprar-li contes, no només per a què agafi afició a la lectura sinó també perquè explicar sempre els mateixos contes em resulta al final una mica avorrit!