Ahir vaig deixar la Queralt a casa una amiga i, de tornada a Girona, em va voler trucar per assegurar-se que havia arribat i no m'havia quedat atrapada a la carretera com estaven anunciant a les notícies degut a l'incendi de la Jonquera. Ella, tossuda, em va fer fer algun soroll característic de la casa perquè es "malfiava" i creia que li ho deia per no fer-la patir! Fins i tot em va fer posar-li el telèfon al gat perquè miolés!
La mainada creix molt de pressa, i aquesta etapa està farcida de moments màgics, curiosos i simpàtics, però també de desagradables o preocupants, i potser no els prestem prou l'atenció i passen desapercebuts, arraconats al cementiri dels oblits. És interessant descobrir la grandesa que amaguen i sobretot, tenir-la ben present, ja que dels nostres menuts i menudes en podem aprendre moltes coses a les quals no donem importància o, si la van tenir algun dia per nosaltres, la vam deixar perdre.
dilluns, de juliol 23
El millor elogi
En una conversa en la qual jo manifestava la sensació de no haver tocat massa bé en un concert, la Queralt va saltar: "Mama, jo no em vaig ni enterar que tocaves tu i si ho haguessis fet malamet me n'hagués adonat, això vol dir que tocaves igual de bé que tothom!"
Subscriure's a:
Missatges (Atom)