dilluns, de juliol 20

L'emoció!

Estic emocionada per anar a casa el papa; perquè fa molts dies que no el veig eh mama? No perquè no estigui amb tu" Em va confessar voluntàriament la Queralt, per si de cas..

dimarts, de juliol 14

Un pacte

Un matí que li vaig preparar la roba per posar-se i que no va voler (com molts altres matins!) vam fer un pacte i em va prometre que se la posaria el dia següent, i per fermar-lo em va fer entrellaçar els dits petits de les mans!

Menjar...

Donar de menjar a la Queralt és un suplici i veure com menja pot arribar a ser una tortura; no li agrada res, ni el que normalment li agrada li ve de gust quan li dóno, no vol mai cap tipus de condiment enlloc, la qual cosa converteix els menjars que faig en la cosa més avorrida i insípida que existeix! (I no és pas que mai hagi demostrat tenir art culinari jo!)
Hi hagi el que hi hagi, el més sovint és que la Queralt sigui la última d'acabar, ja sigui a l'escola o a casa, i normalment es dedica a el·laborar regalets fent boles amb el menjar, que es clar, després de tant marejar són inmenjables!
Es queixa del col·legi perquè pràcticament es queda de les últimes al menjador, no vol anar a segons quins casals o colònies perquè es clar, li dónen de berenar coses que a ella no li agraden...
El que he arribat a fer a vegades és posar-li el que no li ha donat la gana de menjar a l'hora de sopar (perquè a vegades es planta davant del menjar amb un NO rotund i en majúscules, sense cap justificació) i li poso en un tuperware per esmorzar el dia següent al col·legi (un dia li van tocar uns raviolis!) o avui, per posar l'exemple més inmediat, per dinar té el sopar de dimarts i el dinar de dimecres tot ben barrejadet per atipar-se de valent; és dur, si, ja ho sé, però no se m'acut res més!
Algú té idees?

dimecres, de juliol 8

La raça del gat

De camí cap a casa, ens trobem un gat afamat que comença a perseguir-nos tot miolant, la Queralt se'l mira, el vol tocar, se'l vol endur a casa, diu que si haguéssim estat a l'altre pis ens l'haguéssim emportat (en el pis actual no en podem tenir) "és de la raça d'en Ninu" (el gat que teníem abans) "com ho saps?" "perquè li he vist!" contesta ella amb cantarella.

Una tarda de jocs

Al menjador de casa, com si fos una tarda de pluja, descansades i avingudes, ella, parlant-me en castellà (?) i jo contestant com em surt; comencem una partida d'un joc del qual no diré el nom per raons que tampoc cal dir; al principi tot rutlla més o menys a la perfecció, m'aixeco un moment i vaig a la cuina a vigilar el té proposant a la Queralt de continuar sense mi, però la seva sinceritat es desperta i diu: "No, que faré trampa" I jo que li pregunto: " Si? La faries?" I ella que respon tota decidida: "Segurament!"; bé... almenys n'és conscient...
Però el joc continua.....
Durant una partida una mica estranya perquè no n'encertàvem ni una, la Queralt em proposa: "Va, fés trampa que jo també l'he fet!"
I finalment, els jocs acaben; a la Queralt encara li costa perdre! (I la mama no es deixa guanyar)

diumenge, de juliol 5

La caiguda

Dijous dia 2 de juliol, gairebé les deu del vespre, la plaça St. Domènech bull animada per unes gralles dansaires, els balls callen i la xera s'atura per deixar pas al silenci, comença l'actuació castellera. Tot va molt bé fins que la tremolor guanya la força i no tenim temps de descarregar el castell, la Queralt era a dalt i ha caigut, és la primera vegada que cau, jo, potser una mica inconscient, resto tranquil·la, els encarregats la van a buscar, m'espero per no augmentar el plor ni interferir en la tasca dels experts, sé que està bé i quan ho considero oportú, l'abraço.
El dia següent l'escena és explicada una vegada i una altra, alguna versió és més extensa, una altra menys detallada, i al final d'una d'aquestes converses la Queralt exclama: "Va, paro de parlar d'això perquè sinó encara em farà més mal"